AL MEU FILL LI CAU EL CABELL

Explicació

El pèl comença a formar-se quan la mare té gairebé els dos mesos d'embaràs, encara que es fa més evident a prop dels tres mesos.

A aquest primer pèl se li diu “lanugo”, el qual és fi, suau i amb poc color, cobreix densament tot el cos del fetus fins als set o vuit mesos  d'embaràs,  quan es  cau naturalment, s'observa més freqüent i abundant en nens prematurs. Aquesta és la nostra primer caiguda de cabell de forma natural, però no l'última, ja que poc temps després a aquest “lanugo” el substitueix el pèl, un pèl lleugerament més desenvolupat que aquest, però més escàs, que és el pèl amb el qual neix un nadó, encara que de vegades pot tenir escàs “lanugo”, que poc després perdrà

.

En néixer, tots els pèls es troben en una mateixa fase del creixement, però al poc temps es perd  aquesta  sincronia,  aproximadament als quatre mesos desprès de néixer el nen, comença la  "alopècia  (pèrdua total o parcial dels cabells) del lactant",  aquesta és la nostra segona caiguda del cabell en forma natural.

A més d'aquestes situacions, el pèl pot seguir caient durant tota la vida en forma natural. Segons l'edat, es pot considerar que la caiguda de 80 a 100 cabells diaris és normal, la distribució d'aquests pèls és tan desordenada que aquesta caiguda  passa desapercebuda, a més que s'està reposant contínuament.

Identificació del Problema

Per decidir quan la caiguda dels cabells és anormal, es tindrà en compte, en primer lloc, l'edat del nen, per exemple, un nadó aproximadament als quatre mesos perd el pèl de la seva zona occipital naturalment, però, si a aquesta edat la pèrdua del cabell s'acompanya de "caspa greixosa" (seborrea), aquesta pot estar contribuint a major intensitat del problema.

En nens nounats i petits nadons de pocs mesos també s'han de tenir en compte algunes malalties genètiques, encara que molt més rares, i es diferenciarien d'altres causes de caiguda del cabell, perquè en elles l'absència o disminució del pèl és present des del naixement o s'associen a pèl escàs, arrissats i trencadís així com a altres alteracions ("careta rara", malformacions d'ossos, etcètera).

En nens grandets hem de considerar també la dermatitis seborreica, encara que en ells és menys freqüent que en els nadons i la Caspa és menys greixosa, a més es comença a veure altres alteracions com ho és la infecció per fongs (tinya), la qual es distingeix per escata caiguda del pèl de forma parcial i els que queden dins de la lesió, s'observen curts i amb engrossiment del seu extrem (punts negres).

Una altra alteració que podem detectar en nens d'aquesta edat és la tricotil·lomania (compulsió per arrencar-se els cabells), de la qual de vegades els pares no s'adonen fins a veure les àrees d'alopècia difusa.

Generalment s'associa a estats d'angoixa del nen i no s'observa escata ni altres elements que ens parlin d'altres malalties. En aquests mateixos nens (preescolars i escolars) a més de l'adolescent, podem veure alopècia areata, la qual es caracteritza per pèrdua total del pèl en àrees, amb sensació 

Qué fer.

Quan notem caiguda "abundant" del pèl no hem d'alarmar si aquesta no deixa  zones d'alopècia, ja que el pèl que cau s'està reposant constantment.

No obstant això, si la pèrdua del cabell s'acompanya de picor,  escata, enrogiment o la ja esmentada alopècia, ha d'acudir amb el seu dermatòleg  perquè se li tracti la causa que ocasiona o incrementa aquesta caiguda.

Si el  nen presenta símptomes generals (perd pes, febre, li falta gana,  està  decaigut), porteu-lo  al seu pediatre perquè  el miri, en el cas del nadó amb  alopècia de la zona occipital, no s'ha de prendre cap mesura especial, ja que és transitòria i posteriorment es cobrirà amb pèl normal al voltant de l'any  d'edat.

Quan es tracta d'aquests mateixos bebès i la pèrdua de cabell s'acompanya de les crostes o escates greixos (dermatitis seborreica), es pot aplicar una mica  d'oli d'ametlles dolces unes sis hores abans del bany, però s'ha de remoure el període esmentat ja que deixar-ho més temps o posar més d'un cop al dia, pot ser contraproduent.

En termes generals, algunes mesures que poden disminuir la caiguda dels cabells són:

·         Rentar el cabell amb xampús suaus (de preferència de nadó) però no tan freqüent (dos o tres cops per setmana).

·         No fraccionar els cabells amb pentinats tibants en les nenes.

·         No usar raspalls de metall o de truges dures per pentinar i evitar l'ús de fixadors o gels per al pentinat.

Òbviament aquestes mesures no evitaran el problema quan hi ha una malaltia de base,però poden disminuir la velocitat de la caiguda quan aquesta és natural. 

Infeccions per fongs al cabell: tinya del cabell Infeccions per fongs del cuir cabellut: tenyeix el cuir cabellut ¿Qué son? Les infeccions per fongs estan produïdes en gran part per fongs del grup dels dermatòfits, denominant-se en aquests casos, “tinya”. Els dermatòfits són fongs que només colonitzen estructures amb queratina,  és a dir,epidermis (la capa més superficial de la pell), pèl i ungles. Tenen el seu receptacle natural a la pell i pèls de l'home i dels animals. A partir d'aquestes fonts es poden contagiar l'home i els animals. Segons el seu receptacle natural, es classifiquen en: Fongs antropòfils Únicament són paràsits de l'ésser humà. Només es transmeten de persona a persona. Produeixen grans epidèmies en mitjans urbans per contacte en dutxes, piscines, escoles, etc. Les lesions són poc inflamatòries. Fongs zoofílics Habiten normalment sobre els animals. Ocasionalment poden ser paràsits de l'ésser humà o trobar a terra. Produeixen epidèmies familiars en persones en contacte amb animals infectats. Són poc contagioses de persona a persona, o per la roba. Les lesions són molt inflamatòries. A Europa, la major part de les “tinyes” del cabell estan produïdes per aquest tipus de fongs. Fongs geofílics. Viuen a terra alimentant-se de restes de queratina d'animals. Encara que és  rar, poden presentar-se com paràsits de l'ésser humà directament o per mitjà d'animals, produint “tinyes” inflamatòries. ¿Quins tenen major risc de contagi i com es produeix? Els nens són els que tenen major risc de contraure la infecció. Els afecta sobretot des de la lactància fins a l'edat escolar, amb tendència a propagar-se a altres nens (escoles,guarderies, etc.). És una infecció rara en adults. A més, els nens són els que estan més en contacte amb els animals domèstics. En la major part dels casos, la infecció es transmet a través dels animals (gossos, gats, conills, etc.). ¿Quins son els símptomes? Existeixen diferents formes de presentació de la “tinya” del cabell, podent aparèixer qualsevol dels símptomes següents: ·         Pèrdua de cabell en àrees circulars. ·         Lesions arrodonides, ben delimitades, amb la pell vermella i  tumefacta i amb un grau de descamació variable. ·         Àrees amb cabells tallats arran del cuir cabellut, que es despren  fàcilment en tirar de cabell. ·         Aparició de zones de cuir cabellut vermelles amb formació de punts  amb pus, i posterior aparició de crostes groguenques. ·         Algunes de les lesions poden sobre infectar per bacteris. ·         Possible extensió de les lesions a la cara o a la resta del cos. ·         En algunes ocasions els ganglis limfàtics del coll o del clatell  poden  inflamar i fer dolorosos. ·         Poden aparèixer altres símptomes com febre, cefalea o vòmits.  ¿Quin es el tratament? La “tinya” del cabell s'ha de tractar amb un fàrmac per via oral, a causa de la  necessitat que el medicament penetri en el fol·licle pilós (lloc on es  produeix el pèl). Per això, els tractaments tòpics (aplicats directament sobre la lesió) utilitzats com a únic tractament, són ineficaços. Es poden utilitzar diversos medicaments. Els més freqüents són:  terbinafina, itraconazol, riseofulvina, etc. En algunes ocasions, pot ser necessari realitzar un tractament amb corticoides, o amb antibiòtics i corticoides simultàniament. La durada del tractament varia entre 4 i 8 setmanes. El tractament ha d'instaurar com més aviat millor, per evitar la disseminació de la infecció a altres parts del cos o a altres persones. Algunes “tinyes” del cuir cabellut poden produir zones d'alopècia de forma permanent, fins i tot malgrat realitzar un tractament correcte. En principi, no es justifica separar els nens infectats del col·legi si s'indica un tractament  efectiu. Seborrea. (Dermatitis seborreica) Consisteix en una inflamació crònica de la pell que produeix moltes escames i envermelliment a la zona afectada amb sensació de picor i per la excessiva producció de grassa en alguns casos i una extrema sequedat en altres casos, escara que vulgarment solem relacionar la seborrea amb l’excés de grassa. Por aparèixer a mes de en el cap, en la cara, les celles, el les aixelles o en el pit. Es una de les causes que poden afavorir la caiguda del cabell i la causa principal es la caspa. Símptomes. Plaques, escames, raspall brut amb partícules blanques o grogues, cabell brut, dermatitis, seborrea, envermelliment, cabell grassos, picor... Causes Deficiència de biotina: encara que no se sap quines son les raons que fan aparèixer aquesta malaltia, es creu que la falta de aquest component pot provocar-la. Igualment una deficiència de inositol podria produir similars resultats. ·         Alimentació: encara que no sigui una causa directa d’aquest problema una alimentació poc rica en aliments naturals i especialment deficiència en vitamina B poden empitjorar-la. ·         Agressions químiques o físiques: l’ús de xampús molt agressius, replets de detergents, la utilització freqüent de laques, de brillantines o colorants del cabell incrementa la caspa. D’igual manera un rentat o pentinat massa fort pot afavorir la descamació. ·         Causes psicològiques: el estrés, les situacions d’angoixa personal o estats emocionals son moltes vegades els que afavoreixen l’aparició de la seborrea. Consells per evitar la seborrea ·   Rentar el cabell prudencialment: com a mínim una vegada per setmana i no mes de dos per evitar que aquest reaccioni produint massa grassa. Els xampús no han de contenir detergents, han de ser rics en seleni o zinc (no abandonar el tractament quan aquest nomes aparentment desapareix). ·        Pentinar el cabell: amb un raspall suau. No abusar de secador que calenta excessivament el cuir cabellut, si colorants, laques o gels. ·         Realitzar dos o tres minuts diaris d’exercici de postura invertida per afavorir el reg sanguini. ·         Realitzar una dieta sana, rica en aliments naturals amb la presencia de vegetals variats, evitant aliments d’origen animal com la carn molt grassa, marisc... els cítrics no son adequats per aquesta afecció ja que algunes vegades produeixen reaccions al·lèrgiques en el cuir cabellut, especialment en els nens. ·     Evitar el estrés i en el seu cas realitzar alguns tipus d’activitats de relaxació que ajuden a superar-lo, dormir be ajuda a mantenir el cabell en bon estat. Tricotil·lomania. Que és? És un comportament recurrent de arrencar-se el propi cabell, i pèl del cos, per simple plaer,gratificació o alliberament de la tensió. Es tracta d'un  hàbit  nerviós reversible. Algunes persones consulten després d'anys de patiment  i altres, ja resignades, conviuen amb aquesta patologia. ¿CÓMO ES MANIFESTA? Per efectuar el diagnòstic de tricotil·lomania es tenen en compte les  zones  calbes i es descarta la malaltia dermatològica com l'alopècia areata o la       calvície.  s'estableix l'inici de la simptomatologia dels 5-8 anys als 13, la seva detecció  primerenca lliura al subjecte de les greus concomitàncies que sol tenir. Quan els episodis de arrencat s'inicien abans dels dos anys es considera una  alteració passatgera, que com la succió del polze cedeix amb el pas del  temps. Un nen ja en edat escolar ha de ser avaluat i rebre tractament, es contraindica el tall de cabell en nens ja que incrementa l'angoixa i no té una solució definitiva. La causa es desconeix, però se sap que en els nens  sol tenir com a disparador l'estrès psicosocial (mudances, canvis bruscs en el seu entorn, diferents vivències traumàtiques). PROCEDIMENTS DEL TRATAMENT. Els següents procediments constitueixen els  pilars del Tractament  d'hàbits  nerviosos). ·         Motivació: S'ajuda a l'examen i la comprensió acabada dels  inconvenients i dificultats que l'hàbit produeix. ·         Consciència: Com l'hàbit és pràcticament automàtic cal que el pacient sigui sensible als detalls  i  hàbits  secundaris;  generar  consciència  implica conèixer l'especificitat de la conducta que va a modificar. ·         Reacció de competència: És la que permet el control de l'hàbit,  consisteix en l'aprenentatge d'una conducta incompatible amb ell. ·         Reacció correctiva: Es tracta de la conducta que pot  neutralitzar  l'hàbit mentre passa. ·         Reacció preventiva: El pacient realitza la reacció incompatible amb  l'hàbit quan ja pot reconèixer l'impuls, s'impedeix que l'hàbit  sigui  iniciat vencent la temptació d'exercir-lo. ·         Comportament associat: Aquest procediment permet reconèixer aquelles conductes que estan enllaçades a l'hàbit podent evitar-les (tocar una sivella per exemple). ·         Situacions que tendeixen a l'hàbit: La presa de consciència  possibilita que moltes situacions siguin assumides com "de risc",  practicant-se en elles la reacció de competència sense ser sorpresos per l'hàbit (parlar per telèfon, estudiar, veure TV, etc.) -. Varien en cada pacient, donem amb elles a partir de l'avaluació en la primera fase de treball. ·         Entrenament en relaxació: El pacient exercita mètodes de relaxació  per dissipar la seva ansietat quan se sent nerviós o en situacions  proclius a l'hàbit. ·         Suport social: L'armat d'un xarxa social afectiva, per petita que sigui,  ajuda a prendre consciència de l'hàbit, a no realitzar-lo,  sent més gratificació quan aquest és eliminat per complet. ·         Pràctica: Les diferents tècniques s'assagen fins que es tornen automàtiques. ·         Assaig simbòlic: La pràctica imaginària de diferents  situacions  permet l'afrontament de l'hàbit amb major eficàcia. ·         Exhibició de la millora: Després del procés terapèutic es busquen  diferents situacions /activitats que abans s'han evitat, s'exposa al  pacient a elles en forma deliberada per reforçar els èxits i interioritzar els canvis. ·         Registre: Es portarà un registre diari on sigui mesura la freqüència de l'hàbit i constin els progressos.