AL MEU FILL LI CAU EL
CABELL
Explicació
El pèl comença a formar-se quan la
mare té gairebé els dos mesos d'embaràs, encara que es
fa més evident a prop dels tres mesos.
A aquest primer pèl se li diu “lanugo”, el qual és
fi, suau i amb poc color, cobreix densament tot
el cos del fetus fins als set o vuit mesos d'embaràs,
quan es cau naturalment, s'observa més freqüent i abundant en
nens prematurs. Aquesta és la nostra primer caiguda de
cabell de forma natural, però no l'última, ja que
poc temps després a aquest “lanugo” el substitueix el
pèl, un pèl lleugerament més desenvolupat
que aquest, però més escàs, que és el
pèl amb el qual neix un nadó, encara que de
vegades pot tenir escàs “lanugo”, que poc
després perdrà
.
En néixer, tots els pèls es troben en una mateixa
fase del creixement, però al poc temps es perd aquesta
sincronia, aproximadament als quatre mesos desprès de néixer el
nen, comença la "alopècia
(pèrdua total o parcial dels cabells) del lactant", aquesta és la
nostra segona caiguda del cabell en forma natural.
A més d'aquestes situacions, el pèl
pot seguir caient durant tota la vida en forma
natural. Segons l'edat, es pot considerar que la caiguda de 80 a
100 cabells diaris és normal, la distribució
d'aquests pèls és tan desordenada que aquesta caiguda
passa desapercebuda, a més que s'està reposant contínuament.
Identificació del Problema
Per
decidir quan la caiguda dels cabells és anormal, es tindrà en compte, en primer
lloc, l'edat del nen, per exemple, un nadó aproximadament als quatre mesos perd
el pèl de la seva zona occipital naturalment, però, si a aquesta edat la
pèrdua del cabell s'acompanya de "caspa greixosa" (seborrea), aquesta pot estar
contribuint a major intensitat del problema.
En nens nounats i petits nadons de pocs mesos també s'han de tenir en compte
algunes malalties genètiques, encara que molt més rares, i es diferenciarien
d'altres causes de caiguda del cabell, perquè en elles l'absència o disminució
del pèl és present des del naixement o s'associen a pèl escàs, arrissats i
trencadís així com a altres alteracions ("careta rara", malformacions
d'ossos, etcètera).
En nens grandets hem de considerar també la dermatitis seborreica, encara que en ells és menys freqüent
que en els nadons i la Caspa és menys greixosa, a més es comença a veure altres
alteracions com ho és la infecció per fongs (tinya), la qual es distingeix per escata caiguda del
pèl de forma parcial i els que queden dins de la lesió, s'observen curts i amb
engrossiment del seu extrem (punts negres).
Una altra alteració que podem detectar en nens d'aquesta edat és la tricotil·lomania (compulsió per
arrencar-se els cabells), de la qual de vegades els pares no s'adonen fins a
veure les àrees d'alopècia difusa.
Generalment s'associa a estats d'angoixa del nen i no s'observa escata ni
altres elements que ens parlin d'altres malalties. En aquests mateixos nens
(preescolars i escolars) a més de l'adolescent, podem veure alopècia areata, la qual es
caracteritza per pèrdua total del pèl en àrees, amb sensació
Qué fer.
Quan notem caiguda
"abundant" del pèl no hem d'alarmar si
aquesta no deixa zones d'alopècia, ja que el pèl que
cau s'està reposant constantment.
No obstant això, si la pèrdua del cabell s'acompanya
de picor, escata, enrogiment o la ja
esmentada alopècia, ha d'acudir amb el seu dermatòleg perquè
se li tracti la causa que ocasiona o
incrementa aquesta caiguda.
Si el nen
presenta símptomes generals (perd pes, febre, li
falta gana, està decaigut), porteu-lo al
seu pediatre perquè el miri, en el cas del nadó amb
alopècia de la zona occipital, no s'ha de prendre cap
mesura especial, ja que és transitòria i posteriorment es
cobrirà amb pèl normal al voltant de l'any d'edat.
Quan es tracta d'aquests mateixos bebès i la pèrdua de
cabell s'acompanya de les crostes o escates greixos (dermatitis seborreica), es
pot aplicar una mica d'oli d'ametlles dolces unes
sis hores abans del bany, però s'ha de remoure el
període esmentat ja que deixar-ho més temps
o posar més d'un cop al dia, pot
ser contraproduent.
En
termes generals, algunes mesures que poden
disminuir la caiguda dels cabells són:
·
Rentar
el cabell amb xampús suaus (de preferència de
nadó) però no tan freqüent (dos o tres cops per setmana).
·
No fraccionar els
cabells amb pentinats tibants en les nenes.
·
No
usar raspalls de metall o de
truges dures per pentinar i evitar l'ús de fixadors o
gels per al pentinat.
Òbviament aquestes mesures no evitaran el
problema quan hi ha una malaltia de base,però poden
disminuir la velocitat de la caiguda quan aquesta és
natural.
Infeccions
per fongs al cabell: tinya del cabell
Infeccions per fongs del cuir cabellut: tenyeix el cuir cabellut
|
¿Qué son?
Les infeccions per
fongs estan produïdes en gran part per
fongs del grup dels dermatòfits, denominant-se
en aquests casos, “tinya”.
Els dermatòfits són fongs que
només colonitzen estructures amb queratina, és
a dir,epidermis (la
capa més superficial de la
pell), pèl i ungles. Tenen el
seu receptacle natural a
la pell i pèls de l'home
i dels animals. A partir d'aquestes
fonts es poden contagiar l'home i
els animals. Segons el seu receptacle natural, es classifiquen
en:
Fongs antropòfils
Únicament són paràsits de
l'ésser humà. Només es transmeten de persona a
persona. Produeixen grans epidèmies en
mitjans urbans per contacte en dutxes, piscines, escoles,
etc. Les lesions són poc inflamatòries.
Fongs zoofílics
Habiten normalment sobre els
animals. Ocasionalment poden ser paràsits de
l'ésser humà o trobar a
terra. Produeixen epidèmies familiars en
persones en contacte amb animals infectats. Són
poc contagioses de persona a persona, o per
la roba. Les lesions són molt inflamatòries. A
Europa, la major part de les “tinyes” del cabell estan
produïdes per aquest tipus de fongs.
Fongs geofílics.
Viuen a terra alimentant-se de restes de
queratina d'animals. Encara que és rar, poden presentar-se
com paràsits de l'ésser humà directament o per
mitjà d'animals, produint “tinyes” inflamatòries.
¿Quins tenen major
risc de contagi i com es produeix?
Els nens són els que tenen major risc de
contraure la infecció. Els afecta sobretot des de la
lactància fins a l'edat escolar, amb tendència
a propagar-se a altres
nens (escoles,guarderies, etc.). És
una infecció rara en adults. A més, els
nens són els que estan més en contacte amb els
animals domèstics. En la major part dels
casos, la infecció es transmet a través
dels animals (gossos, gats, conills, etc.).
¿Quins son els
símptomes?
Existeixen diferents formes de presentació de la “tinya” del
cabell, podent aparèixer qualsevol
dels símptomes següents:
·
Pèrdua de cabell en
àrees circulars.
·
Lesions arrodonides, ben
delimitades, amb la pell vermella i tumefacta i amb
un grau de descamació variable.
·
Àrees
amb cabells tallats arran del
cuir cabellut, que es despren fàcilment en
tirar de cabell.
·
Aparició de zones de
cuir cabellut vermelles amb formació de
punts amb pus, i posterior aparició de
crostes groguenques.
·
Algunes de les lesions
poden sobre infectar per bacteris.
·
Possible extensió de les lesions
a la cara o a la resta del cos.
·
En algunes ocasions
els ganglis limfàtics del coll o del
clatell poden inflamar i fer dolorosos.
·
Poden aparèixer altres símptomes
com febre, cefalea o vòmits.
¿Quin es el
tratament?
La “tinya” del cabell s'ha de
tractar amb un fàrmac per via oral, a causa de
la necessitat que el
medicament penetri en el fol·licle pilós (lloc on es produeix el pèl). Per
això, els
tractaments tòpics (aplicats directament
sobre la lesió) utilitzats com a únic tractament, són ineficaços.
Es poden utilitzar diversos medicaments. Els
més freqüents són: terbinafina, itraconazol, riseofulvina, etc. En
algunes ocasions, pot ser necessari realitzar un
tractament amb corticoides, o amb antibiòtics i
corticoides simultàniament.
La durada del tractament varia entre 4 i
8 setmanes. El tractament ha d'instaurar com
més aviat millor, per evitar la disseminació de la
infecció a altres parts del cos o a altres persones.
Algunes “tinyes” del cuir cabellut poden
produir zones d'alopècia de
forma permanent, fins i tot malgrat realitzar un
tractament correcte.
En principi, no es justifica separar els nens
infectats del col·legi si s'indica un
tractament efectiu.
|
Seborrea.
(Dermatitis seborreica)
Consisteix
en una inflamació crònica de la pell que produeix moltes escames i envermelliment
a la zona afectada amb sensació de picor i per la excessiva producció
de grassa en alguns casos i una extrema sequedat en altres casos,
escara que vulgarment solem relacionar la seborrea amb l’excés de
grassa. Por aparèixer a mes de en el cap, en la cara, les celles, el
les aixelles o en el pit. Es una de les causes que poden afavorir la
caiguda del cabell i la causa principal es la caspa.
Símptomes.
Plaques,
escames, raspall brut amb partícules blanques o grogues, cabell brut,
dermatitis, seborrea, envermelliment, cabell grassos, picor...
Causes
Deficiència de
biotina:
encara que no se sap quines son les raons que fan aparèixer aquesta
malaltia, es creu que la falta de aquest component pot provocar-la.
Igualment una deficiència de inositol podria produir similars
resultats.
·
Alimentació: encara que no
sigui una causa directa d’aquest problema una alimentació poc rica en
aliments naturals i especialment deficiència en vitamina B poden
empitjorar-la.
·
Agressions químiques
o físiques:
l’ús de xampús molt agressius, replets de detergents, la utilització
freqüent de laques, de brillantines o colorants del cabell incrementa
la caspa. D’igual manera un rentat o pentinat massa fort pot afavorir
la descamació.
·
Causes psicològiques: el estrés, les
situacions d’angoixa personal o estats emocionals son moltes vegades
els que afavoreixen l’aparició de la seborrea.
Consells
per evitar la seborrea
· Rentar el cabell
prudencialment:
com a mínim una vegada per setmana i no mes de dos per evitar que
aquest reaccioni produint massa grassa. Els xampús no han de contenir
detergents, han de ser rics en seleni o zinc (no abandonar el tractament
quan aquest nomes aparentment desapareix).
· Pentinar el cabell: amb un raspall
suau. No abusar de secador que calenta excessivament el cuir
cabellut, si colorants, laques o gels.
·
Realitzar dos o tres
minuts diaris d’exercici de postura invertida per afavorir el
reg sanguini.
·
Realitzar una dieta
sana,
rica en aliments naturals amb la presencia de vegetals variats,
evitant aliments d’origen animal com la carn molt grassa, marisc...
els cítrics no son adequats per aquesta afecció ja que algunes
vegades produeixen reaccions al·lèrgiques en el cuir cabellut,
especialment en els nens.
· Evitar el estrés i en el seu cas
realitzar alguns tipus d’activitats de relaxació que ajuden a
superar-lo, dormir be ajuda a mantenir el cabell en bon estat.
|
|
|
|
Tricotil·lomania.
Que és?
És un comportament recurrent
de arrencar-se el propi cabell, i pèl del
cos, per simple plaer,gratificació o alliberament de
la tensió. Es tracta d'un hàbit nerviós reversible. Algunes
persones consulten després d'anys de patiment i altres, ja resignades, conviuen amb
aquesta patologia.
Per
efectuar el diagnòstic de tricotil·lomania es tenen
en compte les zones calbes i es descarta la
malaltia dermatològica com l'alopècia areata o la
calvície.
s'estableix l'inici de la simptomatologia dels 5-8
anys als 13, la seva detecció primerenca lliura al
subjecte de les greus concomitàncies que sol
tenir. Quan els episodis de arrencat s'inicien abans
dels dos anys es considera una alteració passatgera, que
com la succió del polze cedeix amb el pas del temps. Un
nen ja en edat escolar ha de ser avaluat i rebre
tractament, es contraindica el tall de cabell en
nens ja que incrementa l'angoixa i no té una solució
definitiva. La causa es desconeix, però se sap
que en els nens sol tenir com a disparador l'estrès psicosocial (mudances, canvis bruscs en
el seu entorn, diferents vivències traumàtiques).
Els
següents procediments constitueixen els pilars del
Tractament d'hàbits nerviosos).
·
Motivació: S'ajuda a
l'examen i la comprensió acabada dels inconvenients i dificultats
que l'hàbit produeix.
·
Consciència: Com l'hàbit és
pràcticament automàtic cal que el pacient
sigui sensible als detalls i hàbits secundaris;
generar consciència implica
conèixer l'especificitat de la conducta que va
a modificar.
·
Reacció de
competència: És
la que permet el control de l'hàbit, consisteix en
l'aprenentatge d'una conducta incompatible amb ell.
·
Reacció correctiva: Es tracta de
la conducta que pot neutralitzar l'hàbit mentre passa.
·
Reacció preventiva: El
pacient realitza la reacció incompatible amb l'hàbit quan
ja pot reconèixer l'impuls, s'impedeix que l'hàbit
sigui iniciat vencent la temptació d'exercir-lo.
·
Comportament associat: Aquest procediment permet reconèixer
aquelles conductes que estan enllaçades a
l'hàbit podent evitar-les (tocar una sivella per
exemple).
·
Situacions
que tendeixen a l'hàbit: La presa de
consciència possibilita que moltes situacions
siguin assumides com "de risc", practicant-se
en elles la reacció de competència sense
ser sorpresos per l'hàbit (parlar per
telèfon, estudiar, veure
TV, etc.) -. Varien en cada
pacient, donem amb elles a partir de l'avaluació en
la primera fase de treball.
·
Entrenament en
relaxació: El
pacient exercita mètodes de relaxació per dissipar la
seva ansietat quan se sent nerviós o en
situacions proclius a l'hàbit.
·
Suport social: L'armat d'un xarxa
social afectiva, per petita que sigui, ajuda
a prendre consciència de l'hàbit, a
no realitzar-lo, sent més gratificació quan aquest és
eliminat per complet.
·
Pràctica: Les
diferents tècniques s'assagen fins que es tornen automàtiques.
·
Assaig simbòlic: La pràctica imaginària de
diferents situacions permet l'afrontament de
l'hàbit amb major eficàcia.
·
Exhibició de la
millora: Després del
procés terapèutic es busquen diferents situacions /activitats que
abans s'han evitat, s'exposa al pacient a elles en forma deliberada per
reforçar els èxits i interioritzar els canvis.
·
Registre: Es portarà un
registre diari on sigui mesura la freqüència de
l'hàbit i constin els progressos.
|
|
|
.jpg)
